Els crits es deixaven sentir per tota la comarca, xiscles d’odi i de rebuig. Poc s’ho podia pensar Guineueta Permanyé que aquell jove galan que refilava poemes tot sol ajagut a l’era hauria estat capaç de fer-li passar tan mala estona. La mà d’ell es movia amb frenesí i recorria les cuixes d’ella com una serp exaltada i festiva. Amb l’altra mà li subjectava els cabells amb força, de tal manera que ella no li podia veure els ulls, i només sentia el seu alè, calent i culpable. Els pardalets organitzaven el seu cor matutí amb la mateixa calma de sempre. Ara l’un, ara l’altre, refila que refilaràs, semblaven veure en l’escena la simpàtica ocasió de narrar-se entre ells les llegendes d’aquells boscos que sempre havien sigut testimonis de núpcies i nadales comarcals. Plouria. Uns núvols negres com el sutge s’aventuraven sobre el paisatge amb ganes de brega. La Conxita, ¿ja hauria servit el caldo quan aquell malcuat acabés la feineta que tenia entre mans? I el Jorge, ¿com s’ho agafaria tot allò? Millor que aquell pudent s’afanyés a enllestir el més aviat possible i tots plegats ens estalviaríem més d’un disgust. Però noi, no hi havia manera. Mira que n’hi va etzibar, de bufetades i cops de genoll a la boca de l’estómac, però aquelles garrotades només semblaven revifar més i més la flama del desig tempestuós d’aquell príncep honrat i mesquí. «¡Ai, que és brut!», rumiava, buscant una distracció en aquella desgràcia. Ara, la mà d’ell s’atançava perillosament, valenta, cap a aquell raconet silvestre i inexplorat fins aleshores, i l’arbust que el presidia es deixava veure, tremolós, entre les calces esfilagarçades.
Els animals, encuriosits, a poc a poc, deixaven veure el seus caparrons a través de les mates que envoltaven l’escena, ensenyant aquells ullets vidriosos que, sense comprendre res, ho entenen tot. Vet aquí el cèrvol, que, elegant i poruc, s’apropava amb la seva cria; vet aquí el conill, que, llaminer, bravejava el seu cos púbic mossegant capritxosament les herbetes d’aquell prat; i també l’eriçó, seriós i rondinaire, que tot just feia entrada en aquell bocí de món; o la cigonya, que, provocativa i salvatge, ensenyava les cuixes delicadament. Vet aquí que tota la fauna i tota la flora s’havien reunit per presenciar el moment tendre de l’unió sagrada de l’home amb la dona. Potser per enveja, potser simplement per imitació, van començar a mirar-se els uns als altres. ¿Per què no?, Eh? ¿Per què no? «Tu tens el cos menut i la cua enrinxolada», li deia el porc senglar a la llebre, «però, què coi, m’agrades, vet-ho aquí…». I la serp avui es mirava diferent el ratolí: «avui no te’m menjaria sinó a petons, trapella…». «¿Què hem de fer, camarada…?», feia el llop a la guineu. I amb aquella delicadesa es tractaven uns i altres, tant se val si tens plomes o tens pèl, i envoltaven aquella malifeta com el llit nupcial d’una lluna de mel improvisada damunt la gespa.
Guineueta Permanyé, de cop, veient aquella afectada cerimònia, captant el to màgic i embriagador que havia florit al seu voltant a la vegada que aquella estaca començava a investigar les seves profunditats amb obstinació, va fer un xiscle de nen entremaliat. ¿Què passava?, ¿què era allò? Fos qui fos, vingués d’on vingués, es diria de nom Robellons dels boscos.
Acabada la feina, bruts de pols, cap a casa falta gent
